Cant de Magdalena

                Recordant Isabel de Villena

Prou sé mirar amb ulls de carn,

tan humans, tan delirosos

conec els ulls de desig

ulls vermells de gelosia,

ulls plens de flama i ardor

tens el cos, plaer i follia.

Obre’m els ulls de l’esperit,

per mi terreny insondable.

Vull perdre’m dintre del bosc,

endinsar-me en la mar brava,

saltar per prades i camps,

pujar dalt la serralada,

marxar per tots els camins

de l’aurora a solpostada.

Sento afany per fer camí

ben a prop teu, nit i dia.

Només amb tu puc anar

a la ignota travessia.

 

Pensaments

Omple’t tota de verd,

no el wert de la discòrdia,

el verd de l’esperança,

de la natura el verd.

Fondes arrels, paraules,

remor de fulles, música,

sons amicals del vent,

passa el temps o bé fuig.

Xàfec

No vull res sinó esperança quan de cop la terra es fon

i l’aigua cau a torrentades i el cel brama fatxendós.

No vull res sinó esperança encara que plori el cor,

la solitud per companya, la música com a conhort.

No vull res sinó el paisatge de l’arbre que aguanta fort,

rebrots nous de primavera, despullada de tardor,

arrels fondes, saba viva, cara als problemes: amor.

La Medina de Fes

La màgia d'un territori

són la gent, els sons, l’olor,

la seva manera de viure,

els paisatges i el color.

Molta història acumulada,

gent de ciència, fa molts anys,

després fou la decadència,

seguí misèria i afanys.

Intenten posar-se al dia

de la gent d’altres indrets,

sense perdre la cultura

ni la religió, ni res.

El contrast és tan notori,

les diferències tan grans

que hem retrocedit molts segles

no un o dos, sinó molt abans.

Edat Mitjana: la Medina,

els camps com fa cinquanta anys
i per alguns dels seus oficis,

el temps no els hi ha passat mai

Moltes terres ben cuidades,

altres deixades del tot,

grocs i verds de tons intensos, 
muntanyes a l'horitzó.

La vista es perd per la gran plana

com els meandres del riu,

cactus, ginesta, rosselles,

groc de sega, verd ben viu.

Treballs de tintura i coure

teixits de seda, lli i cotó,

cuirs i fusta treballades,

espècies, oli i sabó.

El cel cobreix la planura,

els homes fan oració,

la fan cinc cops cada dia,

sigui on sigui, amb gran fervor.

Les dones dins de la casa,

els homes van a comprar

i deixen passar les hores

asseguts tots en el bar.

Les dones van ben tapades,

fins els peus, cobert el cap,

un pas enrere de l’home

i amb fills petits al costat.

Els joves volen sortir-se’n

d’aquest cercle tan tancat,

avui ens sembla impossible,

però el demà és a l’abast.

FELIÇ SANT JORDI, AMB LLIBRES I ROSES

Princeses

Les princeses d’avui dia

no són les de temps passats

en què un sant Jordi venia

a rescatar-les del drac. 

S’enfrontava a aquella fera,

lluitant com dos carcamals,

si l’un era un tros de béstia,

l’altre era ben animal.

El drac vençut, fet un pastitxo,

Sant Jordi sense ni un blau.

La princesa  melangiosa

se’l mira, es desmaia i cau.

Les princeses d’avui dia

no són pas com les d’abans,

tenen un lloc a la Caixa,

en diuen lloc de treball.

El marit, que la sap llarga,

se n’ha emportat un grapat

d’aquells bitllets que no es troben

perquè algú els ha rapinyat.

La princesa firma i firma,

pobreta no sap que fa,

donzelleta tan ingènua

t’has venut del tot al drac.

Aquí no hi ha sants ni Jordis

només marits i cunyats

i pares que van de cacera

i molt ben acompanyats.

No pot ser que tota una caixa

pagui un bon sou de debó

a una noia que no sàpiga

si allò és una estafa o no.

Donzelleta enamorada,

tanoca no ho ets pas, no

i si tu feies el què feies

segur... que era per amor!

Rosa Bruguera, abril 2014

Vies i camins

Hi ha situacions en les que encara que sapiguem com aniran i quin serà el resultat, al capdavall sempre esperem allò inesperat, en el fons del fons som somia-truites. 

La novetat obre camins desconeguts, insòlits i ens ofereix flamants punts de vista. Podem mirar el camí, ample d’entrada, que es va empetitint mica a mica fins ajuntar-se i fondre’s en un punt llunyà de l’horitzó. Allà no sabem què hi ha.

Existeix la via però nosaltres la trepitgem per primer cop. A vegades pensem que el millor és la rutina, els dies que s’escolen monòtonament però amb seguretat; d’altres anhelem la sorpresa quan la intuïm agradable i, sempre, somiem la utopia possible.

La vida és plena d’esculls però també de possibilitats. Cadascú l’afronta de forma diferent i amb sentiments diversos i, si uns prefereixen restar en la passivitat d’una realitat inconsistent, a uns altres ens atrau la solidesa d’un ideal complicat i dificultós, potser insegur, però resplendent i esperançador, il·lusionant i, sobretot, abastable. 

Avançarem

Avançarem amics per les contrades

que amaguen mil perills a cada pas,

no tindrem por de bèsties amagades,

ni del vent, ni el torb ni  l’huracà.

I si un jorn la boira és tan espessa

que no ens deixa veure més enllà,

aturarem amics les nostres passes

sense perdre el nord que ens hem marcat.

I esperarem que amaini altra vegada

i explorarem camins nous i atalls

i cercarem l’aigua que dóna vida

i que ens porta un cant universal.

I si alguna nit la por ens frena,

tots units ens donarem les mans

i serà una gran cadena humana

per revifar la fe en el demà

I farem que la nostra cordada

sigui cada cop, més i més gran,

i sumarem gent d’aquí i de fora

i serà un sol grup, per tots format

i esperem que ningú falti a la cita

i ho faci pels qui vindran més tard

i pensi en els que ens precediren

i resistiren i moriren en combat.

La fe que mou muntanyes ens dóna forces

i tocant de peus a terra ens fa somiar,

camins i viaranys plens d’ombres fosques

ens menen cap a un horitzó molt i molt clar.

12 d’octubre del 2013

La màgia d'Irlanda

ABRIL

Quan arriba el meu aniversari em sento feliç, feliç d’adonar-me que després de l’hivern ve la primavera i després l’estiu i segueix la tardor i de nou recomença el cicle. 

Cada temporada té les seves vessants positives i la sort és poder gaudir de les petites alegries que ens porta.

L’arbre del jardí s’ha tornat a vestir de blanc; la llum de la lluna entra descaradament per la finestra; sembla que l’economia mostra petits símptomes de rellançament; potser aquest cop la gent de Catalunya no afluixarem;  el professor de Biologia ha posat un 10 després de 5 anys de no fer-ho, el treball l’ha fet la meva reneboda, encara no té 15 anys; una altra, que viu a Los Angeles, ha fet un vídeo per a un projecte de ciència sobre la Marie Curie, aquesta en té 13;  tots els infants i els joves de casa estudien de valent; sento una gran joia; tots han après que un dels valors importants de la vida és el treball;  i, a més, estic preparant una sortida de família, serem 22;  per tot el que he viscut, bo i no tan bo, per tot el que pugui arribar, per les il·lusions, els somnis, sobretot les realitats, dono gràcies a la vida. 

Torna la primavera i amb ella el color, la música, el sol, el desglaç de les muntanyes...

i l’abril, el mes que vaig nèixer. Ja n'han passat 74.

Foto: Concepció Melendres

Quina nit!

 He dormit amb un mosquit

que m’ha estimat un xic massa

ses besades m’han deixat

de cap a peus ben marcada.

El notava sobre meu,

xiuxejant en veu molt baixa

i mentrestant aquell fibló

profundament endinsava.

No un sol cop ni dos, ni tres.

Aquell fibló no parava!

Cada un dels seus petons,

per mi eren queixalades.

No vull passar nits en vetlla

per culpa d’una fiblada,

mentre el mosquit satisfet

com a cal sogre campava

Aquesta nit per mi ha estat

una nit massa excitada,

Buscaré noves passions
i altra mena de fiblada!

agost  2013

AL VENT

Al vent

Quan tot era gris, quan la por no confessada omplia el dia a dia, quan la gent només xerrava sense parlar, és quan varem poder escoltar una nova veu, una veu que ens parlava des del llarg silenci.

En ple franquisme, a l'octubre de l'any 1959 va aparèixer Al Vent, com una alenada d'aire fresc, era un cant de lluita i pacifisme, de lluita contra la dictadura, contra la injustícia i a favor de la llibertat. Al vent ens va marcar i, sobretot, va ser el crit que va demostrar la nostra voluntat de seguir lluitant, la voluntat de ser de tot un poble.

Immensitat assolida

Més enllà de la lluna i les estrelles segur que hi ha un altre món que potser la lluna il·lumina com il·lumina el meu.

Quin espai, encara desconegut, compartim? En mirar la lluna creixent, com penjada en l’obscuritat de la nit, em pregunto  com seria si la pogués contemplar des de l’altre costat, des de com deia Jacint Verdaguer  un univers infinit que pertot acaba i comença, i ençà, enllà, amunt i avall / la immensitat és oberta / i aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen.

Com és, doncs? Qui serà la primera persona que gosarà endinsar-s’hi de la mateixa manera que ho feren aquells navegants intrèpids i temeraris que solcaren els mars? Els mars eren en èpoques llunyanes com són ara per nosaltres les infinitats del cel, captivadores i perilloses, misterioses i gairebé inabastables però no impossibles, dia a dia una mica més accesibles.

Hi ha molts noms d’aventurers  agosarats en els nostres llibres d’història.  Però quants abans d’ells no moriren en l’intent? D’aquests ningú no en parla.

Cal molt de valor per afrontar tot allò desconegut i per tornar, encara que hagi estat un èxit, i encara en cal més per afrontar les desconfiances, les gelosies,  les crítiques i les incomprensions que provoquen els relats i els fets; la veritat massa cops és dura de pair per a uns i altres. 

Ara que estem embarcats en un projecte arriscat, insospitable uns anys enrere, penso en el valor i el tremp que ha de tenir el navegant que porta el timó i, que resti en l’oblit o passi a la història, depèn en part de la tripulació, un xic de si els vents bufen a favor i en definitiva de si la lluita i els fatics han servit per arribar a bon port. 

Són els navegants valerossos els qui ens eixamplen i ens acosten els horitzons llunyans i esborradissos.

Edith Piaff

Fa uns dies a la tele van fer la vida de l’Edith Piaff, una dona amb un esperit de revolta per una existència plena de dificultats. Una dona vehement i entusiasta que va ser feliç en molts moments perquè era plena de vida, exaltada i impetuosa i també irritable i irreductible, era un volcà. 

Tot i els períodes de guanys econòmics sempre hi havia un contratemps que l’enviava als abismes foscos de la solitud, de la incomprensió, amb les denúncies, les malalties, en definitiva, el dolor.

Però quin és el meu record? No va pas associat a tantes calamitats de la seva vida, bàsicament recordo la seva veu, una veu greu, molt greu, dura en determinats moments, càlida en altres, sempre voluptuosa, apassionada, una veu que t’embolcallava, que no et podia deixar indiferent.

I també recordo la seva figura més aviat petita i la seva mirada com interpel·lant a la vida, ingènua i acriaturada o desafiant, com una béstia ferida plantant cara a l'infinit.  

Ara, tot escoltant-la de nou, amb el rere fons de la seva realitat penses que molt pocs cops la imatge que veiem és capaç de reflectir tot allò que ens permetria entendre i compenetrar-nos amb els altres, defugint superficialitats, sense deixar-nos influir per etiquetes, sinó buscant sempre l’essència i, per sobre de tot, el criteri propi.

Tempus fugit

Malauradament , ell no se sent pas massa canviat, el temps ha fugit tan ràpid que el seu esperit no ha aconseguit d’envellir.                            
El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati

Segur que hi ha un moment a la vida que t’aboca deu anys més al damunt, sense buscar-los, sense haver sentit mai el seu pes, de cop i volta, i mai no sabràs quan, però si la vida transcorre sense ensurts sobtats ni  te n’adones que passen els anys, només quan la teva imatge es reflecteix en el mirall i encara.

Cada temps marca el seu pas, a poc a poc o accelerat, sempre imperceptible i implacable. Com el tic-tac del rellotge que no sents perquè t’hi has acostumat i que, en una determinada hora, en un silenci especial de la nit en què no saps perquè però aleshores se’t fa patent.
Per sort les imatges se’ns esborren, la memòria és curta, la comparació de l’avui i de l’ahir gairebé impossible. 

L’esperit és jove quan ets capaç de percebre el cant dels ocells en un dia qualsevol, quan veus  rebrotar la primavera encara que el dia sigui gris, quan ets capaç d’embadalir-te amb la cursa arrauxada dels núvols  enjogassats, quan l’olor del cafè tot just fet et fa desvetllar amb un somriure als llavis.

L’esperit és jove si gaudeixes de les petites coses que et són familiars, si fas teus els diversos sons de la casa, si les melodies de sempre t’arriben amb la mateixa intensitat de fa anys, si una lectura et fa sentir l’emoció de les paraules, si aportes uns segons de joia als altres amb els teus escrits, si et fixes en el camí que recorre el raig de sol que tot just entra per la finestra.

Mentre l'interès creixi a borbollons dintre teu, mentre et facis actor i no espectador de la vida, no únicament viuràs, sinó que donaràs vida i llavors podràs dir: sóc jove.

Lluna plena

A un bon company ferit pel meu silenci

Oh! claror de lluna plena,

Ai cel escombrat pel vent,

Ai, ulls de milers d’estrelles,

Oh! serena nit d’hivern.

Ai, si uns moments de la vida

els poguéssim escombrar

i amb ells les velles ferides,

com si no haguessin passat.

Tots tenim paraules dites

o silencis, tan se val,

que si els altres no recorden,

nosaltres no oblidem mai.

Desbordant la llum de lluna

aporta joia i també plor,

quietud que du melangia

i gaubança el resplendor.